|
ETIKA C |
POETES CATALANS: |
www.etika.com |
|
12F505 |
POEMA DE LA PERFECTA ALEGRIA |
Barcelona, 1898 |
El cel és un boscam de foc i cendra.
La tarda està arrupida, que té fred.
El tremolor del caminet,
del llamp, tal volta no es podrà defendre.
Sota un marjal somica el regueró
puix el xiprer que veia cada dia
fan ple d'ocells, és un grapat de por.
Ai, si poguessin dir l'Ave Maria
cada pedra i cada herba!... I Sant Francesc i Fra Lleó
caminen a peu descalç i drapats de burell
els cossos magres. I la veu del Sant
benignament rellisca amoixant el planell
del paisatge: - Oh, Fra Lleó, baldament per dessobre la terra i la mar
sospirant
els meus frares menors
fessin via,
deixant a llur pas un poquet de la llum de l'Amor dels Amors,
no és en això la perfecta alegria -.
Balb, un ocell ha caigut
en el ritme de l'hora foscant del camí. Dins la queixa que exhala
¿recorda, pobric, tot l'encís d'aquest món sinó als ultims moments no
sabut?
I el recull. Sant Francesc.-Ai, germà ocell!- I l'amoixa i li posa dessobre una ala,
la llengua que sols sap lloar.
I l'ocell s'estremeix. - Ai, germà ocell! - I li posa dessobre l´altra ala,
ja morta,
els llavis que cremen de set de Jesús.
- Ves, ja ha fugit. Fra Lleó: el joglar
d'aquests arbres i camps, dins l'altura, confús
entre nuvols inflats de tempesta, dirà la lloança de Déu, fins que trobi la
porta
del cel. Baldament, però, els frares menors illuminin els orbs,
i els baldats facin moure; i als sords, escoltar la preguera
de les bestioles de Déu; i sien metgia
pels morts de jorns quatre; i allunyin dimonis, els corbs
famolencs que picossen les nafres del'home retut (ai, germà corb, la
foguera
de l'angel dolent no et consum!, jo diria,
oh Fra Lleó no és en això la perfecta alegria-.
La nit és ben oberta; dins l'entranya
deu engolir tots els pecats del món.
Al lluny rodola una rialla estranya,
deu ésser un tro feréstegament pregon.
Qui sap si les estrelles, arraulides,
cerquen l'anyoc d'un arrecerament
apagades del tot, vestides
de dol, i en processó silent.
I encara si la lluna té els núvols per mortalla,
plena de sang d'un gran punyal al front...
I Fra Lleó camina i calla.
I Sant Francesc li diu: - Baldament el meu frare menor sabés el parlar que
confon
el misteri a venir, i les llengües de tots el reialmes
dels homes, i tots els secrets
dels sants llibres, i fossin rebuts en tot lloc entre palmes
i murtra, i dessobre la terra llurs petges, com a benifets
de Déu, deixessin un rastre de llum i ambrosia
i de flor,
no és en això
la perfecta alegria-.
La capa del vent es desferma: s'esmuny entre els arbres
com bruixa que xiula i udola; furiosament
un cruix de fullam s'esbaldrega i els arbres es tornen cadàvers
que branden, i branda la capa del vent.
I els dos vianants prossegeixen, sens témer, la ruta
de Santa Maria. Bruelant, un llop
els tanca el pas; duu la gola eixuta,
que de sang, fa dies, no ha gustat un glop.
Fra Lleó s'esvera;
albira tan sols dins cada ull un crit
ple d'esgarrifera
que occeix el misteri revolt de la nit.
- Germà llop - diu Sant Francesc -: en nom de Déu
jo et conjur que retornis a Gubbio; si enyores el llamp
que t'esmola les dents i et desperta els sentits i fa del cor teu
la foguera de l'odi, escolta el meu clam
també ben encés, però d'aquell foc que no dóna tortura,
que abranda l'amor dintre nostre i ens fa clars els ulls:
"Germà. llop, germà ocell, germana aigua, germà home, germà foc, que
fins danses joiós de ventura
per fer-nos més purs, i clapeges de cendra tots els mals antulls"-.
La fosca és un altar. El vent és un encens
invisible. Els ulls del llop, com dues llantioles,
illuminen el Sant ara un poc enlairat, que ja els peus no li toquen a
terra! I
és tant l'immens
amor fulgurant en el gest, que en ell s'arreceren els roures i les
atzeroles.
Sant Francesc i Fra Lleó fan llur camí.
Germà Llop ja és molt lluny, potser plorant.
El vent ha esdevingut ara tan fi
que, més que el vent, apar el seu infant.
I parla Sant Francesc. -Oh, Fra Lleó, ovelleta de Déu.
baldament el meu frare menor conegués el camí de les altes estrelles,
i la dolça virtut guaridora de l'herba, la lleu
catifa que eixuga, tan flonja !, els nostres peus sagnants; i les
meravelles
i tots els tresors de la terra; i encara
per revelació sabés el misteri del viure tan íntim de l'aigua, i les
pedres;
i el cant dels ocells, -ai, rossinyoll, ai calàndria !-, i el misteri que
amara
el fons del fons dels homes; i la llibertat fulgurant de l'arbreda, ai,
cedres!
ai pins !; i encara dels peixos la vida entre perles ,
i mons de coral; i haguessin dels àngels la veu feta melodia;
i el do l'aturar l'embranzida de l'ona del mar fent-la esberles:
no és això la perfecta alegria-.
Si el vent s'endormisca, bé prau capcineja
la pluja devora el renou que durà el temporal.
Enllà hi ha un llumet que festeja,
qui sap si amb una heura que es gronxa en el marc d'un portal.
I encara Sant Francesc, d'una bella faisó prenedora,
fa batre la veu dins la pluja i la fosca i el fred:
- Oh, Fra Lleó, baldament el meu frare menor capgirés la impia
nit dels cors; i havent abellida la gorja per l'alta paraula que arbora,
esdevingués el pou on tot infidel apagués la set;
no és aixó la perfecta alegria-.
- Oh, Pare meu !
- diu Fra Lleó -. En nom de Déu,
jo et deman que tu em diguis on és la perfcta alegria-.
Cada arbre del camí baixa la copa
per escoltar la veu del Pobrissó.
Si l'aigua va deixant la terra xopa,
també duu un pensament de resplendor.
Un llamp ara ha fregat la brossa
que per l'espai hi pogués haver.
La nit, dessota el braç, porta una crossa:
un arbre dalt d'un cim, sense branques, ni fullam, ni re.
I diu el Sant: - Si aquest camí de pluja i de fred i de gana
havem seguit, deliciosament,
i un bell repòs la còrpora ens demana,
i ja tustem la porta del convent,
i ja el porter d'allà
crida ben fort: "Qui hi ha?"
"Dos germans vostres, que enyorem la taula,
i la cendra i el pa, que Déu ens do,
i l'abrigall d'una paraula
de salutació".
"Veritat no dieu", crida el porter; "i com la vida en doina
meneu, tan lluny de Déu, a fora amb vostre plany,
gallòfols sense fre, que arrabasseu l'almoina
dels pobres! - Amb mi no hi val l'engany".
Si ens deixa entre el llot i la pluja i la fosca i la fam i la neu,
i el nostre cor, benèvol, no sap murmurar de la injúria, que fer altrament
no podria,
i creu que ens coneix el porter, que qui parla i ens barra la porta, però,
no és ell, sinó Deu:
vet aquí on és la perfecta alegria.
I encara si tustem, i el porter s'exalta,
i clamem i preguem, i res no hi val,
i eixint defora ens castiga la galta,
i diu: "Aneu a l'hospital,
que ací no haureu ni menjar ni recés,
lladregots vilíssims, i prou el diable us farà companyia,
vet aquí on és
la perfecta alegria.
I si tustem encara abraçats a la porta i plorant,
i per l'amor de Déu demanem que el Germà vulgui fer-nos mercè d'una jaça de
palla,
i ell diu: "A fora el bergant
que deu flastomar dins l'hostal i cercar la baralla",
i surt, irat, amb un bastó nuós,
i ens pega i ens llença dessobre la neu, i nosaltres pensem en el Crist,
que bevia
el fel i vinagre de tots els dolors:
vet aquí on és la perfecta alegria-.
I Sant Francesc té la vista extraviada, en deliqui. Tal volta (en la carn
ja pressent la florida dels traus
dels estigmes. Genolls en terra Fra Lleó sospira.
És un bassal un raucar de gripaus
i la remor de la pluja, una lira.